Windhoek i la gastronomia de caça

Ahir al vespre vem sopar al rooftop de l’hotel. Cap problema, perquè els què ens coneixeu sabeu que som fanàtics dels rooftops des que els vem descobrir els primers viatges junts (Londres, Marroc, Índia,…). Tot i així, la intenció era anar al Joe’s Beerhouse, que és un clàssic per anar a menjar carn de caça.

Hem començat el dia al Namibia Craft Center, un edifici que acull a artesans de diferents zones i on es poden fer algunes compres molt interessants de coses més clàssiques i peces més curioses, innovadores, creatives. 

Primer de tot hem esmorzat. L’edifici inclou una cafeteria restaurant amb uns pastissos, pastes i opcions molt interessants. Un bon cafè latte de màquina amb molta espuma! Quin goig quan fa tants dies que prens cafè soluble! :)

Ha anat tot bastant rodat d’horaris perquè davant la decepció per no poder sopar al Joe’s Beerhouse, vem encarregar per dinar-hi avui. Hi hem anat d’hora, molt d’hora.. ja sabeu, aquests horaris més aviat europeitzats que portem. Però a més a més aquest matí ens hem adonat que no tenim ni la càmera ni els binocles! Ràpidament hem associat que es van quedar al cotxe, així que he contactat amb la Surita i hem quedat que ens ho portaria a l’hotel cap a les 15h.

Doncs res, a les 11h fem el check out de l’hotel, i decidim anar marxant cap al restaurant tot xino xano. Son una mica més de 2 quilòmetres, però en realitat és molt aprop, i aprofitem per veure una mica aquesta ciutat una mica desangelada. Les cases son, en general, de colorins, i aquesta zona està plena d’edificis institucionals, ministeris, oficines, bancs, companyies elèctriques,… poc a destacar.

Hem passat per l’església d’ahir amb la idea que hi hauria missa i estaria oberta, per poder entrar a treure el nas, però just llavors, cap a un quart de 12 d’havia acabat la missa, i tots els blanquets més aviat d’edat avançada sortien paulatinament tot saludant al mossèn que col·locat a la porta acaba de fer el sermó personalitzat.

Erem al Joe’s Beerhouse poc abans de les 12h. Gairebé fa engúnia dinar tan d’hora.. així que hem fet una volta pel local, que no té desperdici, i començat amb una cerveseta a mode de vermut, que total, avui no hem de conduir.

El menú estava clar, almenys per part de l’August. Tenen un plat estrella, que és un gran pinxo de carn de caça d’animals variats.  Et porten també la guia per a què sàpigues a què correspon cada peça. Ja us podeu imaginar l’alegria de l’August!

I amb això fet, doncs xino xano cap a l’hotel. De pas païm una mica i estirem les cames abans d’un llarg vol de tornada a casa. Aprofitem per identificar aquest arbre que ens ha cridat molt l’atenció. És de color groc verd gairebé fluorescent, i l’escorça té com una pols a sobre que s’enganxa a les mans. A més, té per flors unes boletes grogues. Té punxes, i això ja fa pensar que és algun tipus d’acàcia, que és un arbre molt present per aquí. En concret, un Vachiellia xanthophloea, o acàcia d’escorça groga. En anglès “l’arbre de la febre”, o Fever Tree, que coneixereu potser com a tònica, doncs aquest arbre porta molta quinina, i se’n extreu per fer aigua de tònica, com a cura contra la malària i altres infeccions. Vès quin arbre més interessant!!

I apa, un cafè expresso al rooftop de l’hotel i ara som al Hall, aprofitant per endollar una mica els estris a la corrent. La Surita acaba de portar-nos la càmera i els binocles que ens vem deixar al cotxe, i mentre jo escric l’August fa lectura del seu llibre. D’aquí 20 minuts si tot va bé, ens recull un taxista (gentilesa de la Surita i l’empresa de lloguer de cotxes) i ens porten cap al Hosea Kutako International Airport.