Twyfelfontein i el camí accelerat cap a Etosha

Avui ens llevem amb calma. Ahir la quilometrada va ser notable, així que intentem allargar el dormir, que no sempre vol dir descansar. A l’August diu que ja no li passa, però a mi el matalàs tan dur em fa mal a les caderes (serà que les tinc més consistents…), i em costa trobar la manera que no em faci mal tot. 

Deseguida quan surt l’esmorzar surten amiguets alats a fer visita. Dos calaus de bec groc meridional i de plomes blanques i negres pasturaven per allà fins que s’han atrevit a venir a l’arbre de la parcel·la. Sempre van de dos en dos, la parelleta suposo.

Els hi he deixat mitja poma, que almenys algú ha tastat. Deseguida altres espècies apareixen a veure si cau algun cereal o un tros de galeta.

Avui per sort ens hem llevat al voltant dels 10ºC, i això ja és una millora notablíssima, perquè en comptes d’esmorzar a peu dret al mateix “maleter” del Toyota, hem esmorzat tranquil·lament a la taula.

Cuinar, rentar, parar i desparar. Cada matí i cada vespre. Tot i així, un cop passat el primer dia, ja es converteix en una espècie de rutina, jo faig això, tu fas allò altre, i en un momentet ja ho tenim tot a punt per sopar, anar a dormir, o tocar el dos cap al proper lloc.

Avui l’aigua de l’aixeta sortia tèbia, i ha sigut un luxe rentar els 2 plats del matí (i les dues copes/calze del vinet d’ahir al vespre)

Primera parada als “organ pipes” i la muntanya cremada. El primer unes columnes de basalt prou xules, que ens ha explicat breument la Tekla

La segona part és “self service”, cadascú amb el seu vehicle, i no es pot xafar la muntanya cremada, que et podries enfonsar. No sé,… com un turonet de cendres negres. Cap cosa. Ens ha fet una mica l’enganyifa del dia, perquè ens han cobrat 15 euros a cadascun per veure quatre columnes i un turonet negre.

Està clar que algunes coses no les aprofundim gaire abans d’anar de viatge, per tant segurament si haguéssim investigat sobre aquesta visita per internet, algú hauria posat que t’ho pots ben estalviar, però noi, ara ja hi som.

En fi, hem aprofitat que el dia pinta bo i la temperatura mica en mica va pujant, per posar-nos “calça curta”, que després d’una setmana amb els mateixos pantalons (en tenim dos, així que si els haviem de dur cada dia, calia allargar), s’ha agraït molt. 17, 19, 20, 22, i fins a 30ºC!! Viscaaaa!!!

Després hem anat a visitar els gravats de Twyfelfontein, que es el “poble”, si és que hi ha poble, que jo diria que no, on som. L’espai és Patrimoni de la UNESCO, i ens tornen a cascar 15 euros a cadascun. Esperem que aquesta si que valgui la pena… i si, aquesta si.

Ens acompanya la Gwendoline, una noia que sembla que estigui embarassada, però ja se sap que aquestes coses no es demanen, i aquí les senyores acostumen a ser més aviat rodones, així que muts i a la gabia.

Ens porta a visitar els gravats dels San (o bosquimans), que va descobrir un europeu l’any 1921. Resulta que al 1946 es va instal·lar aquí un alemany jueu casat amb una sudafricana, i 5 canalles, i van trobar una font, que com que a vegades donava molta aigua i a vegades poca, li van posar el nom de Twyfelfontein, que sembla ser que en Afrikaans significa “font dubtosa”. Sempre trobo que se’ls curren tan poc els noms de les coses…i a mi que això de Twyfelfontein em semblava vés a saber què (tot i que el fontein ja m’imaginava per on anava, perquè hi ha diversos pobles amb noms que s’acaben amb “fontein”)

Aquests també es col·locaven “de lo lindo”. Com que l’únic que podia fer gravats era el xamán, doncs us ho podeu imaginar… zebres amb ratlles, girafes amb 5 puntes al cap, o un lleó amb una peülla per cua.

Alguns son més realistes, com aquests rinoceronts blancs, i rinoceront negre el de dalt de tot. Cadascun amb característiques pròpies de l’espècie. 

Aquest m’ha fet molta gràcia. Al mig de la imatge son dos estruços, i al de l’esquerre un paio l’està agafant pel coll. Es l’única figura humana que han trobat fins ara.

L’elefant també m’ha semblat molt maco







Està bé tot i que es una mica desordenat pel meu gust. Per un costat dibuixaven tot allò que trobaven en els seus viatges nòmades, per tant en algunes hi surten foques i pinguins (doncs anaven a buscar sal al mar per conservar la carn que caçaven), però també els animals de la zona, perquè alguns gravats son més aviat com mapes, de forats on trobar aigua (Aigua permanent i aigua temporal, ben diferenciat), i on s’ubicaven els animals perillosos en aquest mapa, per evitar alguns punts d’aigua si pel camí t’hi podies trobar un rinoceront o un lleó morts de gana.

Bé, tot molt curiós. Hem exprimit bé les explicacions de la Gwendoline ;)

L’edifici on venen els tiquets, souvenirs i demès també ens ha resultat molt curiós, de blocs de pedra i de bidons reciclats per teulada i alguns separadors de parets.

A la sortida aquesta simpàtica rateta/esquirol ens esperava!

De primer pensavem fer dues nits aquí, i agafar-nos el dia amb calma… però hem decidit anar tirant i fer una mica sobre la marxa…

Hem estat estona mirant a veure si veiem algun elefant, d’aquests més petits que viuen per aquí, però només hem trobat aquest

La vegetació s’ha anat espessint molt, i cada cop és més difícil veure animalons des del cotxe.

Hem fet parada tècnica a Khorixas, per passar pel super, treure cèntims del caixer (en alguns llocs només es pot pagar en efectiu, tot i que la majoria accepten targetes), i emplenar el dipòsit.

Al super sempre hi ha imatges interessants, però costa una mica de fer la foto sense ofendre a ningú (compteu que dos blanquets despistats amb una camper, cantem com el Julio Iglésias en un concert de rap).

Per un costat la gent que viatja al “maleter” del cotxe com si fos el sofà de casa

Llavors hi havia dues noies de la tribu Himba, que compraven al super. Clar, van descalces, amb els pits a l’aire, i una mena de rastes que es fan amb fang. I una criatura lligada a l’esquena. Tot i així es tapen una mica m’ha semblat veure. Clar, tampoc goses plantar-t’hi al davant com qui ha vist un fantasma.

No son les de la foto de sota, aquestes estaven fent paradeta, però per a què entengueu el look.

Hem comprat alguns imprescindibles, i a la sortida ja se’ns acostava un noiet mig desdentegat. Ha vingut un home, que ben bé podia ser el meu tiet Bartolomé, i li ha dit de tot (que després ens ha traduït a nosaltres). A títol de resum, que fes el favor de deixar-nos en pau, que pidolar als turistes es de mol mal gust i dona mala imatge del país,… i que el què hauria de fer es treballar, com tothom, i procurar-se un futur una mica més digne. Estava realment emprenyat l’home. A nosaltres ens ha fet un favor… perquè sempre acaben sent situacions molt desagradables. És cert que hi ha misèria, això segur, però també fa pinta d’haver-hi molta mandra i poques ganes de blegar l’esquena. En tot cas això donaria per un debat llarg.

Hem fet parada en alguns termiters. Enormes.

I anar fent, i anar marxant… ens hem plantat a la porta del Parc Nacional d’Etosha. Entrar avui ja no valia la pena perquè s’estava ponent el sol, però hem buscat càmping, i per demà al matí ja hi som a tocar.

Hem fet alguns reajustaments del plànning original, perquè ens hem “avançat” un dia del previst.

El càmping està molt bé, i tenim una petita zona d’aigua on venen els petits herbívors de la zona a beure aigua, així que mentre us escric, si aixeco la vista cap a la meva dreta, de tan en tan apareix algun petit cabirol. A veure si el wifi d’aquí em deixa penjar els posts que tinc acumulats, i ens n’anem a veure com beuen els herbívors.