Spitzkoppe i les comunitats locals que s’ajuden

6:00h :

 “Que estàs desperta?”

“No. Bé, ara una mica,…”

“Que et molesta si surto a fer-me un cafè?”

Això del càmping dona poca privacitat. Si ja em sembla que els lavabos colindants amb les habitacions son mala idea, això de les furgos, campers, caravanes, es encara una mica pitjor. L’August ja feia una estonada que era despert, i no sabia com empescar-s’ho per poder sortir a fora i preparar-se un cafè sense despertar-me. Cap problema, som-hi. Al capdavall, vem anar a dormir a les 21h.

El lladre que vem comprar ahir no funciona. L’August no se’n sap avenir de com es possible que una cosa tan senzilla no funcioni, i l’ha rebentat (perquè estava rematxada i no es podia obrir), i encara no ho hem entès. En fi, que necessitem anar a comprar un altre lladre… i per tant mirem horaris d’obertura de botigues per tornar a Swakpmund i comprar un altre lladre. Per sort obren a les 8h, per tant hi hem anat a primera hora, comprat un lladre enorme, i creuat els dits per a què funcioni. Sinó, no tenim càmera de fotos.

Un cop tenim això i hem comprat algunes cerveses de veritat (les de l’altre dia resulta que eren amb suc de raïm… una cosa molt estranya…), enfilem carretera ASFALTADA cap a Spitzkoppe. De camí trobem pedreres d’estracció del què sembla marbre

I accessos a mines de plom i zinc, amb l’autocar que desplaça als treballadors. Perquè ja tenim molt clar que aquí els negres no tenen cotxe, i son els que penquen, i els blancs van amb Toyota Hilux o equivalent, i son els qui manen. També les mines d’urani, amb la corresponent bandera xinesa que bé coneixem

El dia es lleig, i com mes ens acostem a Spitzkoppe més fred fa.. Hem sabut que a la costa habitualment hi ha boires, cada matí i cada vespre. Però els núvols s’han quedat amb nosaltres i han anat venint…

A mesura que ens allunyavem de la costa hem passat de les dunes, al desert de pedreta petita, a la petita vegetació de gramínies esgrogueides, als petits arbustos, i finalment a la distribució típica d’arbres de la sabana africana. Es curiós el canvi en poc més d’un centenar de quilòmetres.

Arribem i no veiem les muntanyes d’Spitzkoppe. La meteo diu que cap a migdia s’aixecarà el dia, així que agafem paciència i decidim anar a buscar-nos una parcel·la. I hem trobat la MILLOR!!!

És fantàstica!! Això si, ni aigua ni llum. Només hi ha un WC sec. Tan és, ja estem en mode campestre ON, així que no hi ha problema. Això si, hem de mirar si el lladre que hem comprat a primera hora funciona, aixi que ens acostem al bar a fer un cafè mentre carreguem una mica de pila els estris. Mentrestant, observem un moment National Geographic al pur estil domèstic, i es que aquest gat estava enfilat voluntàriament dalt d’un arbre

Amb feines i treballs s’aguantava aquí al damunt perquè just a sota hi havia una petita bassa d’aigua on els ocellets anaven a abeurar-se. HAHA, el paio!!

A sobre feia xirimiri…així que un cop seleccionada la parcel·la (deixes una taula o algunes cadires i ja s’entén que aquella parcel·la està ocupada), i hem anat a fer la volta a les muntanyes, el perímetre, que es pot fer amb cotxe.

Aquests nius em tenen encantada! Aquest en concret té un altre habitant, a veure si el sabeu trobar ;)



Un cop feta la volta i verificat a recepció que no hi ha benzinera (tenim 1/3 de dipòsit, però aquesta bèstia beu molt).

Aquí la gestió és la següent. El poble d’Spìtzkoppe és de barraques de xapa. Tot i així, hi ha un edifici molt gran que és l’escola, una escola bressol, una clínica amb una infermera permanent (que en cas de necessitat avisa a l’ambulància per anar fins a la ciutat mé propera que és a 40km). Hi viuen cap a un miler de persones, i un 25% o més van a l’escola. Des de 1992 (dos anys després de la independència), van decidir autogestionar-se, de forma privada però comunitària, i tothom aquí viu del turisme. El 40% dels beneficis del “parc” son pels sous dels treballadors, i la resta per despeses de manteniment, i altres.

Els dos últims anys han estat terribles. Ens expliquen que han passat de menjar 3 o 4 cops al dia, a menjar 1 o 2 cops. És una manera de mesurar que per sort desconeixem. De moment.

El càmping doncs son en realitat parcel·les repartides per tota la zona. Precioses totes, molt aïllades, entre parets de pedra granítica. 

Dins del recinte, pots fer algunes coses, com veure les pintures rupestres dels San (rebatejats pels alemanys com a Bosquimans, o homes dels boixos), veure un poblat Himba, tot i que els Himba estan més al nord i per tant hem descartat la opció. Hem anat a veure les pintures rupestres que inclouen una pujada a la muntanya. Ens acompanya el Frances (ves a saber el nom real), trempat, que ens explica moltes coses. Aquí parlen amb clicks, fent sonar la llengua dins la boca. Ho fan servir en un 85% de les paraules que utilitzen, i fan servir 4 sons diferents de “click”. Ja us passarem un vídeo que hem fet del Frances comptant fins a 10!

Costen una mica de veure les pintures si no te les expliquen. A mi m’han agradat molt les girafes (a sota).



Les pintures també tenien un significat. El rinoceront indicava la direcció on trobar aigua. Les persones amb arcs eren homes, i les persones amb motxilla son dones (que porten la criatura), i les persones sense res, son canalla.  Feien grups de 25 persones, i anaven movent-se pel territori segons la disponibilitat d’aigua. 



Baixant, ens proposa el Frances que podem pujar a un dels cims de les Pontok Mountains. Jo pensava que no s’hi podia pujar… per 40 eurets, 20 cadascú, ens hi porten. ESTUPENDU!! Abans hem engolit uns noodles automàtics que ens hem fet en 5 minuts, per tenir alguna cosa a la panxa.

No ens acompanya ell, sinó el seu company guia, l’Elias. (Eliasky, o nose massa.. sempre em costa molt això dels noms)

Per accedir a l’inici del camí hem d’anar per la part del darrera, on hi ha un Lodge que no forma part del recinte, i on s’ha d’accedir amb una clau per una valla tancada al públic general.

I passem per una zona de reserva, on hi ha algunes bésties que encara no haviem tingut ocasió de veure. Les zebres!

Oohh, ja només per això ha valgut la pena!!

Ens diu 2 hores i mitja, però hem pujat força mes ràpid.

Ens explica que aquesta Euphorbia (la que ahir ens feiem fotos per la zona de Solitaire), es verinosa. MOLT verinosa. De fet, diu que el làtex que treuen el fan servir els San per sucar les fletxes i matar les seves preses.

També ens diu que no toquem les plantes, que moltes son verinoses. Ups.

La pujada és divertida, entre els rocs. Veiem una Dassie (que encara he de descobrir com li’n diem nosaltres… una mena de marmotes, que ens espien des dels rocs. La veieu?

Les vistes des de dalt son molt guapes. De l’Àfrica que tots tenim al cap penso.

I acabem el dia fent una cerveseta amb la posta de sol. Enfilats dalt d’uns rocs a tocar la parcel·la

Però les patates al final se les han menjat aquestes 4 merles africanes (o això és el què semblen), la mar de divertides, ditxaraxeres, parlaxines i descarades, que ens han amenitzat les darreres hores de sol.







I ja la fase final… preparar el sopar. Una salsitxa enrotllada de carn de cudú, molt especiada, amb uns panets terribles que hem torrat al foc, i amb una llenya super aromàtica que ensumem mentre us escric aquí a la vora del foc, perquè fot un fred de por, i sense foc ja fa estona que ens hauriem d’haver ficat dins el sac a dormir (son les 21h en punt mentre escric)

Apa, bona nit i tapa’t!