Moltes foques, pocs esquelets i un final sorpresa!

Avui haviem d’anar d’hora perquè al final ha sigut dia de quilometrada. Objectiu 1, anar a veure la colònia de foques de Cape Cross, i objectiu 2, veure els “esquelets” d’antics vaixells que van naufragar a la costa.

Arrancar també ens costa una mica, perquè ens hem de fer l’esmorzar (escalfar aigua amb el fogonet mentre estem a 4 graus, no és cosa fàcil). Esmorzar, recollir la “tenda”,… Això si, la parcel·la també era molt xula, amb uns arbres preciosos i segur que la mar d’antics

De Branberg a Cape Cross ja hem estat un parell d’hores llargues, sense comptar l’estona de parada a Uis per comprar quatre coses imprescindibles, com pa i aigua. La carretera estava en obres, i la part del final era asfaltada, per tant ha sigut un bon regal per un dia de tirada llarga amb el cotxe. Hem fet poques o cap foto, perquè al final tot son diferents formats de desert, que son molt xulos, però son tan plans, que és complicat fotografiar-los si no és des d’un lloc una mica alçat.

Sempre parlem d’allò de fer el gos… i fa temps que a casa ja en diem “fer el gat”,… però ho podriem substituïr fàcilment per “fer la foca”. 

Allò que en diuen “ a pierna suelta!” Hahaha

N’hi ha moltíssimes! Una passarel·la et permet veure-les alhora que evita que tinguis encontres poc desitjats, perquè son maques, però gasten mala llet com tothom. 

Per norma general observem mares que jauen al sol, criatures que criden en busca de les mares, s’ensumen per totes bandes fins que determinen si son parentes o no, i per tant si dona dret a teta o no. Aquestes dues havien fet “match”.

De tan en tant se’n van a l’aigua a, menjar peix suposo, a passar l’estona, a rentar-se, …  I fa pinta que els més gruixuts (que deuen ser els mascles) ocupen les primeres files d’aquesta Barceloneta tan concorreguda.

Em declaro personalment molt fan de les què dormen doblades enrere

O d’aquesta feliç inconscient que se la pot jalar una hiena o un chacal. Quanta despreocupació, i quina enveja la meva!



Els hi hem tocat una mica les potes, que son molt fines, com guants. I el pèl també ho és. Tot molt discret, sense molestar :)

En algun blog haviem llegit que feien molta pudor, i que portessis alguna cosa per tapar la cara, i un caramel o xiclet d’aquells tan forts! Devia ser algú que no ha entrat mai a una cort de porcs.

Per aquí hi ha diverses salines

En fi, d’aquí seguim cap al nord, per la costa dels esquelets. Esquelets per les restes de vaixells que van naufragar i que han acabat barats a la costa i desintegrant-se lentament. A la Porta d’Ugab (pel riu que passa per allà) et registren l’entrada, i tenim temps fins a les 19h per sortir per Springbokwasse, 150 km més al nord. Si volguéssim seguir cap a Torra Bay o Terrace Bay. Fins aquí s’ha de pagar, però no és pel cost, sinó perquè es “a can pixa rellisca!” , i ens va semblar que amb aquest tros ja en tindriem suficient.

(A la dreta de la calavera, una vèrtebra d’alguna balena)

I trobem el primer “esquelet”. No queda gran cosa… això si, una petita molla d’inoxidable, segueix com el primer dia. La resta, un desastre.

Trobem una llacuna, on ens adverteixen que anem alerta amb els lleons. OSTI! 

L’August diu que fa mes pinta de dissuassori per evitar que la gent es quedi aquí a dormir… però en qualsevol cas hem tingut els ulls ben oberts, igual que les portes del cotxe, per si s’havia de correr.





I cap al nord, cap al nord…. I ja no hem trobat cap altre “esquelet”,… i ens hem decepcionat una mica… perquè son 150 quilòmetres on ens hem creuat amb 2 o 3 cotxes. I on no hem vist res més que pedres, terra, i el mar de lluny. Ahh, i una torre caiguda d’una prospecció de petroli, que poca cosa devia trobar.

I a Springbokwasse hi hem arribat, clar, abans del previst. I és el páramo… fins i tot els corbs ho saben.

I seguim. Teniem previst al dia següent arribar a Twyfelfontein, i hi anirem avui.

Trobem aquestes plantes que son una mena de dinosauri/planta. Sembla morta, però està molt viva! Es diu Welwitschia mirabilis, i es endèmica del desert del Namib.

Aprofito la parada per contribuir amb qui sigui que es dedica a apliar pedres per tot el país

I el paisatge va canviant. I passem de tots els formats haguts i per haver de desert, a alguna planta, algun arbust, algun canvi de color, recuperant els negres, rosats i grisos, apareixen les muntanyes, l’erosió,…

I aviat apareixen els arbrets. I amb ells… TATXAAAAN!!! 

Siiii,… LES GIRAFES!!! 

Dos preciosos exemplars que travessen la carretera davant nostre. I ens emocionem com canalla, i parem el cotxe, i sortim a mirar-les, i anem fent com espectadors de focs artificials… OOOHHHH, AAAAHHH, Què maques,…

I això ja ens ha fet el dia rodó del tot!!  :)