La vida diaria de la gent real i una bona arribada a Waterberg Plateau

Ahir vem fer una cerveseta al terrat sobre el riu que té el càmping on hem passat la nit. El Ngepi Camp estava complert per aquesta nit, i ens van recomanar als veïns, on també hem estat molt bé, tot i que la parcel·la no donava directament al riu. Per això hem anat al terrat del bar, que al final també ens sembla un lloc més que privilegiat. Ahir haviem fet brasa. Aclarim, l’August havia fet brasa. Haviem comprat a Rundu uns T-Bone d’eland. Pels qui no sigueu carnívors (com jo), el T-bone es un entrecot+un filet, tot junt. Per ell, una peça que ocupava tot el plat. Per mi, la versió reduïda. En tot cas, certament era molt bona, molt tendre per ser carn de caça. Acompanyat d’unes patates al caliu, i l’August és el paio més feliç sobre la capa de la terra. 

Aquest matí hem començat el dia molt d’hora, per variar. Hem dormit bé perxò. Ha tornat a ser una nit molt freda, així que hem recuperat els sacs de dormir que haviem deixat en un racó, també la vànova que abriga força, i la “manteta de l’avió”, que arrossego des del primer dia, i també ha tingut la seva funció dins l’obra. També hem sentit als hipopòtams, però potser no tan aprop com la nit passada. Deu ser l’avantatge de no dormir a primera línia de riu. Vès, alguna avantatge ha de tenir!

I només començar l’August ja ha fet la bona obra del dia, que ha sigut treure d’on sigui que s’amagaba aquesta pobra sargantana al lavabo, i l’hem posat al sol, perquè a 7 graus que marca el cotxe a les 7:30 del matí, la pobra (que és una cria), no sé pas si arribarà a veure el demà. Som optimistes!

Hem aprofitat també l’esbandida d’un grup d’alemanys prejubilats que ja han esmorzat i els deuen portar d’excursió al Bwabwata NP, per penjar el post d’ahir (quan hi som tots el Wifi no va ni amb pedals) i fer un cafè expresso mentre veiem “l’ombra” d’una llúdriga que viu aquí sota, ens explica el qui fa cara de ser la segona generació de la propietat del xiringuito.

Entre 9 i 10 arranquem el què serà un dia llarg de cotxe. Uns 625-650 km son els què tenim per davant. Crec que la tirada més llarga, tot i que hauria de revisar els què vem fer el dia de la Costa dels Esquelets. L’avantatge d’avui és que des d’on som fins a Grootfontein tindrem asfalt, i això ja ho canvia tot una mica. Almenys podem fer uns 100 km/h sostinguts.

Comencem per saludar alguns d’aquests petits ocellets negres de cues interminables que es posen a les línies de la llum

I també als nens que comencen l’escola. Curiosament tots porten, cadascú la seva cadira. No ho acabem d’entendre… però potser és la manera que a casa tinguin cadira, i no seguin a terra, com sembla ser que deu passar habitualment. A la primera foto sembla que la de la dreta és la mestra. A la segona, un dels nens que just arribava

Una de les cases convencionals. Un tancat de canyís o fustes més gruixudes, segons la disponibilitat i la zona, i a dins algunes barraques, normalment de canyes, troncs, fang, pedres, caques de vaca (que aïllen molt),… i de tan en tan algunes barraques de xapa. Els més privilegiats de maons.

Ahh, i també, algun arbre enorme aprop, on passar l’estona en comunitat, fer tertúlia, rentar roba, fer farina, o el què convingui.



Una senyal molt agraïda avui, tenint en compte la quilometrada que ens espera!! 



De Divundu a Rundu, i una mica més al sud, hem anat trobant comunitats i pobles a tocar de la carretera, i per tant això vol dir vida, trànsit, vaques, carros, i moviment amunt i avall, com aquest “ramat” de pavos que creuava la carretera quan hem passat nosaltres

No tinc pas fotos de tots els ramats, sobretot de cabres i vaques que hem anat deixant passar (o només vist) a la vora de la carretera, perquè encara demà hi seriem! En tot cas, molts, i sovint pasturen sols. Que no vol dir que no tinguin amo, però això ja ho hem vist a molts països, sense anar més lluny l’any passat a Geòrgia. Les bésties ja saben a quina casa han de tornar quan es fa fosc.

I com que teniem poc temps per badar, i la carretera permetia anar una mica ràpid, totes les fotos son fetes d’aquella manera i des del cotxe en marxa, per tant, no es tracta de la qualitat de la imatge, sinó el què intento explicar-vos, per compartir el què veiem, el què vivim una mica com espectadors d’aquest país tan extens i variat.

El “meat market” o mercat de carn, que així a la intempèrie i amb la polseguera que hi ha per tot arreu, ja us podeu imaginar les ganes que venen de comprar-se un T-Bone,.. però ei, és el què hi ha, i afortunat el qui té els calers per pagar-s’ho!

I un altre exemple…

La casa d’algun adinerat que segurament no compra la carn al “meat market” de les fotos anteriors

La casa d’uns altres bastant menys adinerats, però segur que igualment nets i polits, i potser més feliços i tot en les coses importants

Una de les mil senyores/noies que porta un crio molt petit al macuto

Una altra de les mil senyores/noies que porta mercaderies diverses o aigua al capdamunt del cap. Amb equilibri perfecte.

Un dels enormíssims i preciosos arbres que hi ha per tot arreu, i que s’utilitzen ampliament per les seves generoses i fresques ombres.

Aquí una ombra ben aprofitada per una paradeta de producte fresc de fruita i verdura



Unes mangostes ratllades que curiosament no eren 300, sinó 3, i que s’han creuat davant nostre

Un grup de gent que no saps molt bé què hi fa, però que estan a tocar de la carretera i esperen alguna cosa. Penseu que aquí els cotxes grossos com els nostres els portem principalment els turistes i els blanquets terratinents i propietaris. Els negres, rarament porten cotxe, i si ho fan sovint és un utilitari petit. La grandissima majoria van amb el cotxe de Sant Fernandu. 



Fins i tot els obrers. Hem identificat també que quan desplacen obrers per exemple a fer obres a la carretera, doncs acampen al voral, en tendes de campanya petitetes, de colorins, i es fan el menjar, i es renten la roba, i el què convingui, fins que l’obra estigui acabada. Així van les coses.

Mentrestant, i anar fent quilòmetres, hem sortit de la “zona viva” de gent i moviment, i retornat a un altre paisatge, de pocs arbres, més aviat arbustos, algunes muntanyes, i ningú. De cop tot son finques privades un altre cop, amb tanques i entrades com si fossin “Sawford” de cognoms alemanys o holandesos, que es veu l’accés, però pràcticament mai es veu la casa o les granges.

Això si, abans de marxar de la regió del Kavango Oest, en passar per un control de malalties infeccioses animals, ens han fet deixar 2 T-bone d’eland que ens voliem menjar aquesta nit… el paio se’ls enduia content! (Ens ha donat l’opció de cuinar-los allà mateix i endur-nos-els mig cuits… però ens ha semblat bé alegrar-li el dia i no perdre el temps aquí fent foc al mig de la carretera)

Passat Grootfontein, que també tenia un ambient particular com a ciutat, hem passat a veure el meteorit de Hoba, que és un dels més grans sinó el què més d’una sola peça. Però hem descartat la visita perquè, amb perdó, i jo també tenia ganes de veure’l, 250 castanyes namibies (15 euros) per persona, per 2 minuts de veure un tros de metall molt gran, ens ha semblat un insult, i hem descartat la visita. Va home, va!! Si una cosa hem detectat aquí també és que les coses no estan gaire calibrades. Vull dir que pots sopar dues persones en un lloc molt estupendu per 20 o 25 euros, però després et foten 15 euros per veure un roc! …. Bfff… amb això necessiten una mica d’ordre, perquè ja venim disposats a pagar, i a contribuïr, només faltaria, però sense ofendre nois, sense ofendre.

Després de Grootfontein hem recuperat les carreteres de grava. Per sort força bones. I allò que deiem… en un punt a mig fer, la carretera estava vallada per una finca privada. Es pot passar, només et demanen que tornis a tancar, perquè el bestiar no marxi de la finca. Perfecte, només faltaria. Però es que la finca és enorme, vas fent quilòmetres i vas obrint portes i tancant portes…

I per variar arribarem a lloc passades les 6 de la tarda, just abans no es posi el sol (aquí a les 6:34 diu el meu mòbil).

Abans però hem trobat força grupets de gallines de Guinea. En som fans incondicionals! Què guapes! Quina forma de rombe més divertida que tenen, i quin piular menys gallinós! A més a més volen, i per tant costen molt de fotografiar perquè son espantadisses

Estem a punt d’arribar al Waterberg Plateau, un altiplà aquí al mig del “pàramo” on la sorra és molt vermella, i de cop comencem a trobar un altre cop molts tipus d’ocells, i algun hervíbor, aquest, petit petitíssim!! 

Waterberg té més o menys aquest aspecte (tampoc molt allunyat de l’altre berg, Brandberg)

I un cop resolta la incertesa d’on passarem la nit, fem una cerveseta al Lodge.



El lloc és MOLT bonic! Us escric des d’una parcel·la preciosa enmig d’un rocallar vermell. Ja està bé, perquè serà el càmping més car amb excepció de Halali, que com a càmping no val res, però és a dins del PN d’Etosha. Aquest és molt cuco. Això si, no tenim més llum que la lluna plena, que avui ens va de luxe (sembla de dia oi?)

Només hi ha una cosa molt inquietant, i és que no se sent res. Res de veritat. Estem acostumats a sentir una remor de fulles, o un cricric d’algun insecte, un cotxe llunyà,… res, no se sent res. Ni la mica d’aire que s’ha aixecat fa una mica ni fa soroll, perquè som a l’hivern i hi ha pocs arbres amb fulles. Aquí on som no n’hi ha cap. I curiosament tothom ja dorm. Res de res. Silenci absolut. Què estrany oi?