Etosha National Park - Part 1

Va, que avui comença la primera part de 3. Primer dia a Etosha.

Ens hem despertat d’hora, però tampoc tenim molta pressa. El lloc on hem passat la nit és la mar d’agradable, i s’agraeix un lavabo i cuina privats encara que sigui mig a l’aire lliure.

Just acabava de sortir el sol quan marxavem. Teniem previst tornar a quedar-nos en aquest lloc tan agradable una nit més, però tenen les 8 parcel·les ocupades, així que ens hem de buscar la vida a una altra banda. Descartem Okakuejo, que és el “centre neuràlgic” del parc, perquè fa mesos que hem intentat reservar aquí, i sempre apareix que està complert. Segurament perquè es venen totes les places a agències i grans grups, per tant no cal tornar-se locu, i escollim el següent camping, que segur que també ens anirà bé.

Penso que Okakuejo és l’entrada principal, i des d’aquí, i comptant que destinarem 3 dies (com a mínim) a voltar per Etosha, els hem repartit una mica. Avui, el primer dia decidim fer el costat més light, allà on semblaria que hem de trobar menys animals. És la banda de l’oest, cap a la Galton Gate.

Som uns flipats, i a la primera cosa que belluga ja estem treient binocles, càmara, mòbils i tota l’armamenta que portem al damunt!

Primer ens ha saludat un grupet de nyus. Aquest en concret estava moooolt relaxat

El tema funciona de la següent manera… en primer lloc, es nota que no és PortAventura, perquè venen tiquets a un ritme més aviat lent, el què fa unes cues una mica llargues tenint en compte que no hi ha excessiva gent. Poca informació i no gaire ganes d’explicar-te res… així que hem anat a la botiga a comprar un mapa i una petita guia del parc, on hi tenim dibuixats tots els ocells i mamífers que hi podem trobar. Genial!! (Apunt interessant, a la guia no hi ha rèptils, insectes, ni cap altre béstia dibuixada, doncs està prohibit baixar del vehicle, per si se’t menja alguna d’aquestes bésties que tingui un mal dia… per tant res de mirar animals petits)

Així hem vist on estan ubicats els “water holes” o basses d’aigua. Bàsicament perquè tots els animals van allà a beure, i per tant és el millor lloc on veure’ls. A banda d’això, Etosha es un enorme salar sec, almenys aquesta època de l’any, amb alguns reductes d’aigua, la major part artificials.

Hem començat a veure animalons per tot arreu, rapinyaires com aquesta

I tres esquirolets terrestres que jugaven a fet i amagar, o vés a saber què. Estaven tan aprop del marge de la carretera que ens els hem mirat una bona estona com jugaven al seu ritme.

Cada cop que sentien un soroll, drets com pals, a veure què passava!

Hem vist de rasquitllada un toixò de la mel, que jo no coneixia de la seva existència, però l’August ho ha vist clar, i bé que surt a la nostra guia… així que un altre que podem marcar com a vist.

Després li ha tocat el torn al xacal d’esquena negra. N’hem vist bastants al llarg del dia, però aquest ha sigut molt espectacular, com endrapava les restes d’alguna béstia que ja havia vist el seu últim dia. Al costat els corbs blancs i negres compartien el festí.

És una mica com anar a buscar bolets en bona temporada. Saps segur que en trobaràs, i que d’alguns en trobaràs molts, com les gaseles saltarines, però de tan en tan surt un “Sant Cristu Gros”, i llavors t’emociones molt fort.

I aquí tenim el primer “Sant Cristu Gros”, l’elefant africà. Enorme. Grandiós. Lent i pausat, Molt més gran que els elefants asiàtics que ja coneixem. Molt més. Devia ser un mascle, perquè anava sol, i semblava vellot. 

En fet el seu ritual i haver begut aigua de la bassa, se n’ha anat cap a un grup d’elefants que veiem més enllà, però que no s’han acostat gens.

Les basses son fantàstiques. Son per obrir una bossa de pipes i passar el dia. Com un documental del National Geographic en directe des del seient del teu cotxe.

Normalment estan repartits en grupets, els nyus per aquí, les gaseles saltarines … bé, aquestes estan per tot arreu.

Les zebres amb les zebres. Sovint a l’accés de les basses amb el cotxe sempre hi ha alguna zebra, com si fossin l’acomodador de l’espectacle. Quiets, immòbils. Mirant a veure si deixes propina.

Els estruços, que caminen com models d’alta costura. També acostumen a anar en grupets. Les fosques son mascles i les mes grisetes son femelles. Tots igual de presumits i elegants es fan banys de sorra i es restreguen les ales a terra suposo que per enllustrar-les. 

Veure-les beure aigua també és molt interessant, carrega l’aigua com un hidroaviò (com molts ocells de fet, o tots), però es molt espectacular perquè la boca és grossa, i llavors ha d’enfilar el coll amunt amunt per empassar-se l’aigua. Els gestos son divertits.

Els oryx, que ens semblen d’allò més comú perquè ja fa alguns dies que els anem veient, però son preciosos, amb les seves línies com dibuixades pel millor pintor, i les seves banyes rectissimes cap al cel.

Aquests estaven sota la vigilància d’una altra rapinyaire, un “Bateleur” diu la meva guia. No tinc cobertura per demanar a Viquipèdia a veure com se’n diu.

I quan et penses que ho has vist tot, a la següent bassa hi ha la girafa, que resulta que té set. I que després de rumiar-s’ho força, i d’alguns anants i venints, es troba prou còmode per obrir les potes del davant i baixar el llarguíssim coll fins a l’aigua.

Això si, de tan en tan s’ha de mirar per si hi ha algun depredador a la vista.

El paisatge també ha anat canviant. A estones molt pelat, a estones amb arbrets petits molt secs,.. una mica de tot, però tot molt sec.

En algun moment fins i tot hem engegat el motor per si haviem de sortir ràpid …

Les zebres “de la taquilla”, tan properes que gairebé les hauriem tocat amb la mà des del cotxe estant. Gordetes, elegants, carinyoses entre elles, que tot el dia es fan abraçades amb el coll.







I aquest altre antílop, que al principi hem pensat que era un kudú, però no, una altra versió d’antílop que encara no coneixiem.

I aquests petitets que ja vem conèixer ahir al vespre pels volts de la carretera. Steenbok diu la guia que es diuen. Hauré d’investigar una mica més.



I els Dalton, amb el salar al darrere.

Penseu que hem fet un jornal. Un cop pagada l’entrada i comprat el mapa devien ser cap a les 10h, i sortim del parc a les 18h. 8 hores intenses de cotxe, sense sortir per res. Amb el cul quadrat i el cos sacsejat de tant sotrac a 60km per hora. I està clar que no hem anat fins a la Galton Gate, potser hauriem necessitat el dia sencer, i haviem de tornar a sortir per Okakuejo. Així que ens hem acostat al salar, que és la part que visitarem més els dos propers dies. I quan penses que ja tens tots els “SanCristos” del dia, PATAPAM, un rinoceront negre!!!



I amb això ja ens donem carta blanca per tocar retirada, agafar energia i demà tornar-hi!