Brandberg & the White Lady

La llenya d’ahir, a banda d’aromàtica era excepcionalment bona, ja que va cremar tanta estona que la vam haver d’acabar apagant. Mentrestant un mussol ens havia vingut a veure.

Molt fred feia… molt. Tant, que ens vam posar el pijama davant del foc! Hahah

Seguia fent molt fred quan ens hem llevat. 5ºC deia el cotxe. Brrrrrr

Un esmorzar de peu dret (que sembla que no fa tan fred oi a peu dret?), i ràpidament en sortir les galetes han vingut les nostres amigues d’ahir!! Què divertides!! HEm jugat amb elles una bona estona, fins que el fred i les ganes de sortir al sol han pogut més que el divertiment de jugar amb elles.

La nostra parcel·la devia ser la millor, segur. Almenys per nosaltres si. I ens ha ben guardat del vent que sentiem que bufava, però alhora tenia l’inconvenient d’estar molt al resguard del sol. Així que un cop esmorzats a corre cuita (a peu dret), hem anat fins a veure el “bridge”, el pont de pedra que dibuixen aquestes curioses muntanyes que hem vingut a veure.

De pas hem trobat unes “dassies”, que encara no tinc ni idea de si tenen nom a casa nostra, que ens miraven fixament mentre les espiavem amb els binocles. Gana no sembla que en passin no…

El rastre blanc les delata (son els pixums i altres residus de major tamany…)

Hem fet un “short stage” al bar per carregar una mica les piles de tots els estris que portem. En especial interès amb la càmera…

I per fer alguna fotografia de les Pontok Mountains (1629m crec) que es el què vam pujar ahir. En concret el segon pic per l’esquerra. El cim d’Spitzkoppe (1700 i algo) , que es el de la dreta, no es puja, o almenys no que nosaltres sapiguem, o no sense equipament d’escalada.

Avui el dia estava molt clar i per sort el sol ens ha ajudat a recuperar una mica la temperatura.

Deixem enrere Spitzkoppe i agafem la D1930 cap a Uis, i després Brandberg, que ja es comença a veure al fons. És el cim més alt de Namíbia, amb 2573 metres.

Hem trobat síndries silvestres al voral de la carretera… i no ens n’hem pogut estar de collir-ne una. A veure si surt “pepina”, o es pot menjar…





A Uis parem a fer benzina perquè comptavem que hi havia benzinera a Spitzkoppe però va resultar que no… i aquí, encara que anem amb doble dipòsit i podem fer uns 1000-1200 km, l’agulla baixa depressa…

Aquí hem vist alguns autòctons amb cotxe. Habitualment van a peu. Molt bons els dos senyors al davant amb barret i les dues senyores amb turban al darrera.

Arribem a la zona protegida de Brandberg, i hi ha una “garita” on pagar la taxa oportuna i disposar d’un guia que et porta en 1h d’anar i una altra de tornada a veure les pintures rupestres de la White Lady

Aquest és el nostre guia. Soc incapaç de recordar el nom, però va nèixer al juny del 71, i té la mateixa edat que l’August. Ens ha explicat moltíssimes coses, entre elles que ell fa fundar aquest lloc, l’any 1993, i que per enveges el van enredar, acusar d’alguna cosa que no havia fet, i va passar un temps a presó. Ara vé com a temporer, a fer els 6 mesos de temporada alta turista. Però està una mica indignat. Diu que se li va acudir després que tanquéssin una mina de coure molt propera, i que la zona es quedés totalment desolada sense llocs de feina ni fórmules per guanyar-se la vida. Té 4 fills, un ja independitzat, i els altres 3 encara estudien.

Sap moltes coses dels animals. Ens ha ensenyat petjades dels lleoparts, i també pixerades que fan sobre els rocs. Moltes plantes útils per remeis o per menjar.

Al fons, el cim de la dreta, el Kingstone, que es el cim mes alt. Diu que per pujar-hi son 2 o 3 dies… no sé jo.. però vaja, no tenim aquest temps..

Ens porta fins a veure les pintures de la White Lady (a sota hi ha la White Lady amb la cua d’un Springbok a la mà, i el “curandero” al darrere). És divertit perquè aprenem algues coses, com que les pintures més antigues (monocromàtiques) compten que son de fa uns 5000 anys, i les mes recents (de diveros colors), d’uns 2000. Ens explica amb quines plantes es col·locaven per poder “veure el futur” i fer els rituals oportuns, i per això algunes de les figures estan distorsionades (els cossos molt allargats, o bé les girafes mig persona).

En aquesta hi ha els oryx, les persones a sota (si porten arc, son homes, si porten motxilla son dones, perquè porten la criatura al darrere, i si no porten res, canalla). És xula la zebre de sota, que per algun motiu té la cara marró…

Hem vist algunes “dassies” des de lluny, i també un petit reducte d’aigua ple de capgrossos molt grans, que sembla ser que fan granotes molt petitetes, i alguns llangardaixos que aprofitaven les hores de sol.

Un cop fet això no tenim massa altres opcions. El Messum Crater no tenim prou clar què és i què veurem, per fer 1 hora d’anar i 1 hora de tornar extra amb el cotxe, així que anem cap a l’únic Lodge/Campsite de la zona, el White Lady Lodge, i ens acomodem. Tenen un jardí preciós de plantes crasses i cactus, gallines exòtiques que pasturen al seu ritme, i 2 suricates domèstics!! Ja us ho podeu imaginar, l’atracció del lloc. La petita, la Mila, es deixa agafar,.. i no ens n’hem pogut estar. (Blanca, aquestes son per tu! ;)  )

Una cerveseta i una dutxa, i hem agafat el cotxe per recórrer una mica les contrades, res 7 o 8 km més enllà del lodge

A observar el pedregar amb la darrera cerveseta que tenim a la nevera. Son cerveses molt light… molt poca graduació, suposo que per allò de mantenir la pau. Observem plantes, cigarres, rocs en general… i les vistes.

Mentrestant l’August m’enganxa per segona vegada amb super glue una de les patilles de les ulleres de sol, que vaig trinxar fa un parell de dies.

Costa una mica de veure , però aquí en general no hi ha res. Nosaltres estem dormint a la zona verda que hi ha darrera de l’ombra, que es on passa el riu quan es època de pluges. Hem preguntat pels elefants, però els van veure ahir, ja “riu” enllà, i seguien anant ellà, per tant avui “no estan disponibles”.

El restaurant del lodge estava “fully booked” quan hem preguntat a les 5 de la tarda, però ens han ofert uns quants plats més senzills que ens poden tenir apunt a les 7 com a molt tard. Ok, ens va perfecte no fer-nos el sopar avui, que cuini un altre que estem de vacances. De fet, hem sopat per 15 euros + les cerveses, que val a dir que no son gens cares, acostumats a altres països on les cerveses son el què fa saltar el pressupost.

Després de sopar he aprofitat per escriure una mica aprofitant el bon ambient del jardí 

Que abonen abundosament amb caques d’elefant. :) , i on pastura l’altre suricata, que no està de carantonyes, sinó més aviat de fer forats al terra a tothora.





El restaurant està com un ou, més aviat de grups de 8-10 persones que fan viatges organitzats, i després de sopar surt tot l’”staff” a fer el xou i la ballaruca, i ens han convidat a entrar, tot i que nosaltres som a la terrassa. En tot cas, ens hem quedat allà, però gaudint i participant de la festa! Ho fan bé, s’entreguen i ho fan amb ganes, però fa riure, perquè les padrines van vestides amb el davantal de la cuina, alguns dels xicots son els cambrers, que van vestits de cambrers, els nois de manteniment, … una mica de tot!

I no me n’he pogut escapar! A mi també m’ha tocat fer ballaruca!

Això si, al final de tot, tots dempeus per escoltar com ens canten l’himne de Namíbia. És en anglès (o almenys la versió que han fet), i tots els himnes parlen del mateix, que si la valentia, el meu país estimat, i bla bla bla.