Un vol de pel·lícula

Enguany anavem una mica acollonits amb el tema de les vagues de Lufthansa, que és la companyia que ens ha de portar fins a Windhoek, l’arxiconegudíssima capital de Namíbia. El dia anterior 130.000 persones es van quedar a l’aeroport de Frankfurt… i aquí anem l’August i jo, de Barcelona a Frankfurt am Main, l’escala del viatge abans d’anar cap al sud.

Perxò, hem arribat d’horeta a l’aeroport, on només arribar ja comencem amb els retards. Per sort, sortim finalment només una hora més tard del previst. A Frankfurt van amb puntualitat britànica. Revisió de passaports de forma automatitzada, i comprovació de maletes exhaustiva i meticulosa però sense esperes ni estirabots. Sortim bé també d’horari, malgrat ens hem hagut de conformar amb un pretzel i no un frankfurt, que era el què realment voliem.

Ja dalt l’avió, encara no haviem aconseguit aclucar l’ull, i al darrere nostre una joveneta francesa no se sabia si dormia o es desmaiava, però ben bé semblava un gusiluz en hores baixes. Les seves amigues avisen al personal de cabina, i allà no acaba d’anar res bé… d’entrada jo l’hauria estirat i posat cames enlaire, que és un recurs senzill de sentit comú, però les amiges estaven entre enriolades i espantades, i al personal de cabina la situació se’ls hi ha fet gran. D’aquí el primer element pel·liculero del dia… quan per megafonia de l’avió es comunica “Dear passangers, unfortunatelly there is a passanger who needs medical assistance, please, is there a doctor o person with medical knowledge flying with us today?” … i certament sembla que sigui de conya, però no ho era. Per sort hi havia un home que ha manifestat ser paramèdic (que no he acabat de tenir mai del tot clar què fan exactament, però diria que son els metges que atenen a les ambulàncies, i un altre home que també devia saber què es deia…). Hem estat allà a primera fila, com des de dins vivint l’experiència, fins que hem fet una mica de nosa, entre les maletes d’assitència mèdica, la noia estirada a la ranglera de seients, les amigues que no sabien on fotre’s, i el personal mèdic i personal de l’avió, que ens han demanat educadament si podiem pirar… i tampoc és que puguis anar gaire lluny… així que ens han reubicat a la última fila de l’avió, únic lloc on quedaven seients disponibles. Molts sabreu que és un lloc de merda, perquè els seients no acaben de poder-se estirar enrere, i sol ser un lloc de trànsit perquè just al darrera hi ha els “azafatus”, per si necessites aigua, una manta, o per si et vols emborratxar fins a no recordar ni on vas de viatge.

Llavors encara ha empitjorat una mica més, perquè el que era un trasllat momentani s’ha convertit en permanent, perquè la perjudicada (que semblaria ser que no té res greu, però tampoc sabem ben bé que coi li ha passat), està ocupant el seu seient i el de les col·legues, i les col·legues s’haurien de quedar aprop per poder controlar que està bé (és a dir, al nostre lloc). Llavors és quan li diem a “l’azafatu” que i tant, només faltaria, però que allà és un lloc de merda, i que a veure si té alguna cosa disponible amb una mica més de dignitat (a primera per exemple). I la resposta és que si i no. Té un lloc a business, i un altre a turista. Insisteixo que l’August se’n vagi a business, que dormi una mica i estigui esclarit per conduir l’endemà. Jo em quedo al final, amb els dos seients de merda. Però eh, a vegades dues merdes son millor que una!

En definitiva, hem “no dormit” fatal tots dos, i ens “llevem” més perjudicats que quan ens hi vam posar. Llavors però, l’August, que també es deu estar fent gran i no té gaire pèls a la llengua, li ha reclamat a “l’azafatu” si la franceseta ja estava recuperada, podien seure les amiguetes plegades, i nosaltres recuperar les posicions inicials (perquè sinó no teniem finestreta, i no veiem res de res de Namíbia des del cel). I si. A vegades les coses només s’han de demanar. Bravo August.

Aterravem a les 7 del matí, i per tant confiavem en tenir algunes vistes abans de posar els peus a terra, si el sol sortia més o menys a bon ritme. 

L’encesa celestial no ens ha deixat indiferents, tot i que hem descendit més depressa del què el sol sortia, i per tant el preuat “sunrise” l’hem vist ja quan baixavem de l’avió.

Però el nostre viatge accidentat no s’havia acabat del tot. Quan eren les 7 tocades, i suposadament arribavem a Hosea Kutako International Airport (dic suposadament perquè no es veia ni rastre de cap civilització, més enllà d’alguna finca enorme allunyadíssima de la següent), hem tocat de “rodes a terra”, i immediatament tornat a enlairar. És a dir, un simulacre d’aterratge! Hem flipat bastant, perquè això tampoc ens havia passat mai, i l’avió s’ha enlairat de cop molt depressa. 

El pilot ha donat les explicacions oportunes prèviament en alemany i després en pseudo anglès que hem mig entès, i resulta que tenia massa vent de cua per aterrar, i han decidit enlairar de nou, fer una volta, i tornar en sentit contrari.

En definitiva, tot bé, incidents poc significatius, més aviat anecdòtics.. però han donat un punt diferent del què esperavem per aquest vol de ple estiu en temporades de vagues.

Ara si, més morts que vius, viurem un sunrise caminant entre l’avió i l’aeroport. Els tràmits senzills i àgils. En David ens espera amb un cartellet a la sortida, i en res tenim cash a la butxaca i targeta SIM nacional ;)