Sossusvlei i Deadvlei amb amplituds tèrmiques notables

Ens hem llevat a 3ºC a Sesriem a les 6:30h. Val a dir que haviem anat a dormir poc després de les 21h, així que l’espectativa no era precisament dormir fins a les 12h. Però tampoc era l’espectativa llevar-se a 3ºC, comptant que dormim en una mena de tela rígida sobre un vehicle a motor, però en definitiva, a la puta rue. Jo no he tingut fred, bé, a la cara si, al cap, a l’orella que no estava planxant amb el coixí. L’August si que ha tingut fred. Per la propera nit haurem de reforçar el tema mitjons, i jo penso que em posaré el buff al cap, i que em tapi les orelles. Bé, sobre la marxa.

Avui si que hem vist la sortida de sol mentre ens preparavem un Jacobs soluble amb el camping gas. Quina rasca. Jo tinc els dits com l’home “d’hojalata” del Mago de Oz, i l’August es fa creus de com pot ser l’home de neu que és, i tenir els dits de cartró en aquestes circumstàncies…

Com que no acaba d’acompanyar quedar-se a “pul·lular”, decidim fer cap al recinte del Parc del Namib, concretament de Sossusvlei. Accedim, passem a pagar el permís oportú. No som els primers, doncs aquí agrada anar a veure la sortida de sol des de Sossusvlei, però per fer-ho has d’haver passat la nit dins el parc (i nosaltres l’hem passat just a l’altra banda perquè el parc estava complert quan vem reservar fa setmanes). Tan és, millor, perquè des que dormiem a la nostra tenda mig a la intempèrie que sentiem “papa mòbils” amb una dotzena de turistes en una mena de vehicle alt de vidre per totes bandes que anaven cap a l’accés del parc. Ja se sap. Està de moda anar a veure la sortida de sol? Doncs tota la turistada a veure la sortida de sol. Molt millor anar al revés de la moda. Així que hem fet cap al Sesriem Canyon, un terreny excavat per les aigües estacionals que deuen caure en aquesta zona, i que avui fan difícil d’imaginar.

Estem pràcticament sols, tot i que un grupet de micos babuins estan desballestant els 4x4 dels turistes que aparquem. En arribar el grupet havia arrancat la matrícula del darrere d’un vehicle, també una junta de goma de ves a saber on, i un de més agosarat estava desfent la corda que lliga la funda que recobreix la tenda que tenen a la teulada del “jip”. Avisem als turistes despistats que flipen una mica amb la situació. Aparquem tan enllà com podem, i creuem els dits, però és cert que el nostre tinglado té segur menys interès pels babuins. És molt més compacta.

Anem a resseguir el camí per sobre, i ens endinsem a la vall fluvial per tornar. Un espai curiós on la vegetació hi troba les seves fórmules de vida (acàcies diria, per les enormes punxes). Sembla mentida els rastres de l’aigua a una alçada de diversos metres… avui semblaria impossible.

Mica en mica va pujant la temperatura, i decidim enfilar la carretera cap a Sossusvlei. Son 60 km d’asfalt, i després sorra fina, poquets km més. Primer, trobem un grupet d’estruços. 6 bestiasses que em semblen enormes tot i estar enllà enllà.

Algun depredador alat buscant dinar.



Fem una parada d’aquelles que fem l’August i jo… allà al mig del no res… però sempre hi ha alguna cosa per veure. 

Rocs per exemple! Haha ja en tenim una col·lecció enorme voltant pel cotxe!

Després anirem trobant hervíbors de la zona, que costa d’entendre que trobin res per ingerir, com les gaseles saltadores, o springbok (Antidorcas marsupialis).

No se de quin son les petjades.. però seria prou probable.

El paisatge canvia de pedres a terra i a sorra vermellosa. Arribem al final de l’asfalt i GAS! Fins que putejats quedem mig parats, ens apartem i decidim fer cas als consells de la Surita… i desinflar pneumàtics fins a 1,6 Bars de pressió. Ahhhh, amigo…. Molt millor.

A Sossusvlei, “la marabunta” ja s’alimenta en unes taules de picnic sota el què podria ser una versió humil de l’alzina de Casserres, però en versió acàcia i a l’hemisferi Sud. Genial, millor, més per nosaltres!!

Abans d’endinsar-nos a Deadvlei, voliem fer la pujada a la “Big Daddy”, la duna més alta de la zona, a 325 metres. Un pateig maco, maco, que hem fet amb agilitat digna d’haver entrenat algunes pujades a Queralt darrerament. 

Es un “deport” molt digne el de pujar dunes. Per la cresta, i si està trepitjada, mitja paciència, però pujar fent diagonal per la duna, té assegurat retrocedir com a mínim el 50% de cada passa que fas. Paleo training “dune style”.







D’aquí fins al mar, son una trentena de qulòmetre en línia recta que son totalment innacessibles per la majoria. De tan en tan ens sobrevola una avioneta, que fa el recorregut fins al mar, en format escènic, per una burrada de dolars namíbis que no estavem disposats a pagar. Ens quedem amb el “rooftop” de la Bid Daddy, que ja ens sembla prou bo!

I el millor de tot? LA BAIXADAAAAAAAA

I travessem el llac sec, dur, fins a les restes d’aquestes acàcies icòniques que fa uns 1000 anys que son aquí,… quan el clima es va assecar i les dunes van aïllar aquesta vall del riu. El clima era tan sec que ni tansols es van descomposar. Estan rostides al sol. Seques com una “mojama”.

A aquesta hora poc moviment. S’agraeix.

 

Potser haurem d’anar prenent nota d’aquests climes més secs, pel què ens vagi venint…

Avui dormim ja de camí al nord, en una finca d’aquestes perdudes al mig del norès. Té un nom complicat… tipus “Weltevrede”. Una finca de la qual evidentment no sabem la superfície, però que té un aeroport propi. Facin números….

Hem arribat a les 18:50h malgrat la intenció d’arribar abans. Però sempre hi ha alguna cosa per aturar el cotxe i baixar a fer una ullada… aquest cop un niu gegant, d’on en sortien ocells de diferents espècies. Una mena de cooperativa d’habitatge, amb ocells de diferents espècies i families. Sense problemes, compartint aquest cau tan xulo.

Hem arribat just per agafar un feix de llenya malparida seca i fer un foc a terra. Un sopar que ha fet molt feliç a l’August, un entrecot a la brasa amb patates i xampinyons. I una mica de vinet sud africà per regar-ho.

L’August supervisa les meves escriptures a la vora del foc, amb el calze de vida. ;)



Fantàstics cels, estrellats fins a l’últim racó.

Al final, més que el sopar és la preparació, l’ambient del foc, i l’espai on som, que no té preu.