Solitaire i el no res fins a les dunes

Hem anat tardot… haviem de païr l’entrecot i no ens hem llevat fins allà a les 8. També, teniem al costat un corral de gallines on 3 galls s’han dedicat a fer un “Eufòria” des de molt d’hora aquesta matinada. El gall novell ha donat el “cante” a base de bé. Hem passat per recepció a pagar la fusta d’ahir, i aprofitem per comentar la pressió dels pneumàtics. “El meu home, que solia conduir 3000 km mensuals, les porta sempre a 1,6 Bar”. 1,6 Bar és el què vem posar ahir a la sorra fina, i vem mirar de recuperar-les fins a 2,2 Bar quan en vem sortir. En tot cas, a Solitaire hi ha benzinera, ho revisarem allà amb un compressor com toca, perquè el nostre sembla que no vol funcionar….  :(

Aprofitem per demanar per la festa d’ahir. La propietària (una noia de mitjana edat blanca), ens comentava ahir que tenien una festa de l’església. Tan a l’August com a mi ens recorda molt tot plegat als nostres temps als Estats Units. Suposem que, aquí, que tens el veí més proper a 15 o 20 quilòmetres com a mínim, més val que estiguis en pau, resis fort, i no vulguis mal als altres, perquè segurament hi ha dies que son per tornar-se mig boit! Precisament diu que acomiadaven a una parella membre de la comunitat de l’església de Solitaire, que després de viure aquí tota la vida, se’n van a seguir-la a una altra banda.

Tenim ocasió de veure gallines de Guinea, que campen per aquí al seu ritme. L’August diu que aquestes son salvatges, vaja, que no se les mengen.

També tenen un escorxador propi, de baixa capacitat. (Perdoneu, els qui sabeu el meu dia a dia, estic molt “a la page” amb el tema…)

Enfilem cap a Solitaire, famosa pels seus pastissos de poma, i per la seva col·lecció de vehicles antics destruïts. No tinc molta expectativa per si un cas…però he de dir, que SI que val la pena parar a menjar-se un pastís de poma a Solitaire!! Pensava que seria un Apple Strudel alemany, però no ben bé,… el farcit de dins si que portava panses i poma, super dolç, però per damunt era moooolt crunchy, quin bé de Déu!

I els ocells també ho saben!

Aprofitem per a què un autòcton que té un talleret de reparacions a tocar de la benzinera i fer un voltet ràpid per aquesta espècie de poble del Far West a l’estic africà.

L’església de Solitaire es la que fa comunitat amb la gent que hem passat la nit anterior. Son de la congregació de l’església de Solitaire. Sembla de decorat western tot plegat! Hi tenen també una tomba de l’inventor de pastís de poma. Li agraeixo en reverència quan passo pel davant! Quin bé de Déu! 





L’August i el seu “tó”



Hem seguit en direcció a Walvis Bay, fent parada amb algun cactus gegant. Resulta que alguns ocells aprofiten les punxes per clavar-hi les preses (en aquest cas un llengot enorme), i així se’l van fotent tranquil·lament…

Hem travessat el tròpic de Capricorn. AHH, i ahir vem deixar emplenar la pica d’aigua, i per mi que això de l’efecte Coriolis i que l’aigua gira en sentit contrari a l’hemisferi sud,…. Mmm… hauré de tornar-ho a provar. No vull pas desacreditar un fet científic provat. No soc ningú jo. Però de moment, test 1= failed!

També hem parat a veure un Quiver (crec que li diuen així), aquests arbres Aloe. Vaja, son com un Aloe Vera que es converteix en arbre.

Hem passat zones molt diferents de paiatge. Terres de pissarres i esquistos negres, escarpats amb gorges seques de rius temporals, recoberts d’herbes seques grogues, fent un contrast molt xulo. Després desert amb quatre arbustos, i una estona més tard, res. Res de res. Quatre rocs. Ni un bri de res verd, ni groc, ni res de res.

Llavors el “páramo” ha donat pas a les dunes. I les dunes, a tocar de Walvis Bay, als flamencs roses

A Walvis Bay no tenim temps per fer més parada que una botiga per comprar un parell de coses. Primer un adaptador elèctric, perquè els que teniem no ens serveixen, i no tenim com carregar la càmera de fotos. L’altre, super glue, perquè la llesta de jo, he petat les meves ulleres de sol, i ara vaig com un xinès enlluernat per la vida…

Hem tingut ocasió de veure les barriades dels negres, i alguna plataforma petrolera que hi ha per aquí a la costa.

Travessem Swakopmund, i anem directes a un càmping que ja teniem ullat (que no encarregat). Es diumenge i està tot tancat (de fet, hem pogut comprar aquestes dues coses de miracle, perquè ja era hora de tancar i la meitat d’establiments ja havien passat la clau). A més, sent diumenge resulta que no venen alcohol. Ni dissabtes a la tarda, ni diumenges, ni festius. Suposo que, en la línia del tema religiós, va bé per mantenir la pau i la calma entre uns i altres.

Com que arribem d’hora, ens instal·lem i sopem en horari europeu.Ja ja, semblem un campament ambulant de gitanos.