Mica en mica però tot en ordre

En David ens porta fins a Windhoek. No anem sols, també porta a un tal Andreas, un noi que venia al nostre vol, procedent de Porto, Portugal, on ha estat els darrers 5 anys estudiant Engineria de Mines. 

En els 40 km de viatge de l’aeroport fins a la capital, tots dos tenen ganes de parlar i nosaltres de preguntar, així que ja sabem que Namíbia extreu nombrosos minerals (coure, zinc, or,…), i també urani, que majoritàriament exporten a Xina (de fet Xina fa l’explotació, i un 10% dels beneficis es queden al país). Ens ofereixen possibilitat d’inversió, en mineria, sector immobiliari… devem fer cara de tenir calers, i ens dona el seu contacte. I jo que em pensava que feiem cara de morts vivents aquest matí.

Arribem al lloguer del què serà el nostre transport i habitatge els propers 16 dies. No sense abans passar per davant de la casa del Sr. President, i d’un barri molt benestant on hi ha la majoria de les ambaixades estrangeres.

S’obre la porta corredera del jardí i el primer que surt és una cabreta! I a mi ja se m’han ficat a la butxaca!! Hahah

El procés ha estat llarg. També perquè hi havia una altra família abans que nosaltres i havien de rebre totes les explicacions del vehicle, que no son poques. Això si, ens han convidat a un bon cafè i a unes pastes que ens han encantat. 

Els amos del lloguer son blanquets i rabassuts, vaja alemanys, ja sigui de tercera o quinta generació. Molt del personal és local, negrets que parlen bé l’anglès i que s’han ocupat de preparar el vehicle i l’equipament, i de les instruccions oportunes. La mestressa, la Surita, s’encarrega de la paperassa, els temes legals, i cobrar, que al capdavall és per això que s’hi dediquen.

Portarem un Toyota Hilux equipat fins a les celles, amb una tenda desplegable al sostre, nevera, bateria, dipòsit d’aigua, dos fogons per cuinar, i tota l’aparamenta necessaria (des de cobrellit fins a forquilles, passant per una pala per treure sorra en cas de quedar-se enganxat amb el cotxe).

Hem sortit del lloguer més tard del què hauriem volgut, perquè hem d’arribar a Sesriem abans no es faci de nit. No es pot conduir de nit. Per diversos motius que anirem assimilant tot i que ja ho tenim clarissim abans de començar. 1, perquè els animals van “locus” pel seu territori, i els podries atropellar (o ells a tu). 2, perquè no t’hi guipes de cap manera, i les carreteres rarament son asfaltades… 3, perquè l’assegurança no et cobreix, per tant, tema tancat. Per sort el dia s’allarga, i les 19 hores son la mitja nit de la Ventafocs. Ni un minut més.

La Surita ens acompanya fins a la benzinera, on repostem a la per enrasar els dos dipòsits que portem i que ens permetran fer uns 1200 km aproximadament, i també pel supermercat, on carregarem des de trumfos fins a llumins, passant per alguna ampolleta de vi sud africà. Iep, pels vespres, perquè aquí la tolerància d’alcohol al volant és de 0,00. La Surita aprofita per explicar-nos una norma que evidentment no coneixem: Conduint, en una cruïlla a 4 bandes, el primer que arriba és el primer que circula, i així successivament a mesura que van arribant. Si s’arriba al mateix temps, es gestiona gestualment qui passa primer i qui va al darrera (això és després d’una cruïlla on ens hem col·lapsat a veure qui havia de passar primer..) haha, tingueu en compte que circulem al revés, és a dir, volant a la dreta, canvi de marxes a l’esquerra, i carril de circulació a l’esquerra… i això sol costar una mica de processar si a sobre circules amb un Toyota Hilux tunnejat amb mitja vivenda al damunt, i haven dormit 10 minuts en un coi d’avió incòmode.

Amb les arques plenes, enfilem carretera cap al sud, deixant el sol al darrera. Això és de les coses que se’ns fan estranyes. Hem conduït 80 km d’asfalt i els següents 200 o 250 han sigut de grava. Bona grava, però grava al capdavall. Hem tingut ocasió de, sols, veure paisatges i animalons que es van deixant veure per aquí i per allà.

Moltes acàcies amb unes punxes enormes, que deuen ser de les poques coses que s’adapten bé a tanta sequera.



I aquests nius preciosos que ballen a ritme del vent!



Hem pogut córrer al costat d’un grupet d’Oryx, fins que un pobre s’ha enganxat a la tanca. No ha sigut greu, s’ha aixecat immediatament i posat a córrer en una altra direcció. :(

Hem arribat a Sesriem a les 19h en punt (els hi he pogut enviar un missatge previ informant que arribavem tardot…) i ja ens esperava un noiet a l’accés del càmping, que ens ha indicat com arribar fins al nostre lloc, el #8. El lloc és molt bonic, tot i que se’ns ha fet de nit tan ràpid que l’hem gaudit entre poc i gens. Jo em dutxo mentre l’August munta el xiringuito, i sopem llangonissa de Cal Rovira amb un tros de pa, que és tot el què tenim esma de fer-nos. No us penseu que hem vingut carregats de casa, però si aquesta llangonissa envasada al buit que ens van regalar uns dies enrere, i una ampolleta de bon oli d’oliva verge extra.

Abans de les 22h ja estarem dormint. Fot un fred que espanta l’ànima. Ens enfundem als sacs, vànova al damunt, i també la manteta de l’avió, que malgrat ara resulta que son de pagament, a mi me l’han regalat per les “inconveniències” de la jornada de vol. 3, 2, 1,… zzzzzzz